El berenar impossible

La companyia el fa perfecte

La ressenya d’en Jordi Lafebre sobre el seu Berenar impossible

Divendres tarda. Per la meva feina he concedit algunes entrevistes en els últims anys, sobretot quan ha sortit algun llibre nou i els mitjans n’han fet ―una mica― de ressò. La majoria, per tant, giren gairebé sempre al voltant de preguntes similars i sovint hi arribo amb el pilot automàtic posat, malgrat que sé que és una actitud poc heroica. Així que arribo amb bicicleta al lloc citat ―ella m’espera obedient a la parada d’autobús― i amb el temps que ens acostem al cafè i lligo la bici, la Joanaina ja m’ha explicat que no és periodista i que això dels berenars ho fa per afició, per creixement personal. Perfecte, doncs: desconnecto definitivament el pilot automàtic i poso el “manual”; molt més engrescador.

Amb el berenar  ja a taula ―suc i pasta per ella; tallat per mi― engeguem amb els inicis de les vocacions i la dificultat de dedicar-s’hi i la de després de començar com a professional, i d’una cosa passem a l’altra sense esforç ni silencis incòmodes, perquè ella els impedeix tots. Us heu trobat mai algú capaç de fer-te xerrar de coses ben íntimes amb en prou feines preguntar-vos res? La Joanaina. I a més gasta tics de gent amb caràcter que tant m’agraden: no li importa dir-te “no hi estic d’acord”,  àcida i dolça, mai dóna una resposta que t’esperis, quan ha de criticar ho fa amb vehemència, com si no hi hagués res més greu en el món que l’ambigüitat de postura i la correcció política, i quan parla de sexe ho fa prou horrorosament fort per poder esgarrifar la senyora tocada i posada que hi ha al fons del cafè, que, per cert, ja tanca i ni ens adonem. Li dedico un llibre mentre li confesso que faig unes faltes d’ortografia espantoses i ella es mostra condescendent, actitud que li agraeixo infinitament.

Quan sortim i l’acompanyo a l’autobús tinc la sensació que conec a la Joanaina des de fa molt més de dues hores i que hem compartit dotzenes de berenars i ja xerrem de temes intranscendents, com si haguéssim de veure’ns dilluns a l’oficina. M’acomiado amb la lleugeresa dels que es veuen sovint i acte seguit penso que tinc grans amics als que fa anys que no veig. Si la vida tingués més tardes com aquesta tot seria una mica més fàcil.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on November 22, 2013 by and tagged , .
Ada Klein

Porfolio.

calseixanta1.wordpress.com/

Entre l'Ofèlia de Hamlet i la de Mortadelo

...en somnis reals...

slow pics, slow words, slow dreams

Destralades

Bienvenidos a mi mundo. Una mirada a aquello que me llama la atención & roll

noemozica & her stuff

art, handcraft, home style and personal private stuff blog

Agrupació d'Arqueòlegs de Catalunya

Professionals de l'arqueologia que expliquen el sector al món.

The Zombie Blog

Surviving The Zombie Apocalypse

aïllat [...davant l'abisme]

Blog de J. M. Vidal-Illanes

Margarides i albercocs

Un llibre de cuina sense receptes.

O lo comes o lo dejas

La companyia el fa perfecte

%d bloggers like this: