El berenar impossible

La companyia el fa perfecte

Xavier Docampo a la platja de la Ricarda

wrMQc7J7

Si l’excusa inicial se’ns hagués escapat de les mans, probablement aquest berenar s’hauria fet a dotze-mil metres d’altura i creuaríem un mar. Potser per aquesta raó, acabem a la platja de la Ricarda, veient els avions sobrevolar el mar per sobre dels nostres caps, brunzint-nos el que hauria pogut ser amb estridència. Amb en Satie de fons i deixant-me gaudir de tots aquells petits detalls que tant m’agraden del fet d’anar de copilot ―una de les coses que pot fer-me més feliç ara per ara―, en Xavier condueix segons les meves coordenades i em demana sovint si em trobo bé. Em pregunto si és perquè en alguns moments faig cara d’estar tan lluny malgrat tenir-lo tan a prop. Ja a peu, amb un somriure implantat a la cara, miro com parla ―malgrat que ho fa poc i intensament― mentre creuem el delta del Llobregat, els camps de carxofes i les pinedes, i em sento acollida, com qui camina al costat d’algú a qui ja no cal dir més. Gairebé amb el sol ponent-se, escollim uns metres sobre l’extensa platja gairebé deshabitada, i trec el berenar mentre parlem d’un projecte que se’ns ha acudit, de la necessitat del mar o dels viatges al voltant del món que ens ha fet fer la vida. De tornada al cotxe, tot enfebrat, m’escolta i em contradiu sempre que pot, fent sorgir aquella part de mi tan hermètica que no vol sinó abraçar-lo i dir-li que tot anirà bé perquè és el que jo voldria que em digués tot just ara. Avui, quan han passat tants dies i intento escriure aquesta ressenya sense haver pres, sorprenentment, cap mena d’anotació durant el berenar, penso que potser per primer cop no puc dir amb certesa res del convidat, sinó d’allò que vaig sentir durant les dues hores aproximades que vaig ser al seu costat mentre caminàvem. I tot d’una, si ho resumíssim i traguéssim les banalitats d’aquesta vida sotragada, podria ser que entre brogit i tranquil·litat.

Al darrer berenar del 2013, en Martí va demanar a en Xavier què era per a ell l’art i en Xavier va contestar que per a ell l’art són aquelles coses que quan les mires o perceps, per alguna raó, et provoquen un estímul, bé sigui positiu com negatiu.

Podeu contactar amb en Xavier a través de Twitter: https://twitter.com/xdocampo

O remenar les seves fotografies a Instagram: http://instagram.com/xdocampo

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on January 27, 2014 by and tagged , , , , , .
Ada Klein

Porfolio.

calseixanta1.wordpress.com/

Entre l'Ofèlia de Hamlet i la de Mortadelo

...en somnis reals...

slow pics, slow words, slow dreams

Destralades

Bienvenidos a mi mundo. Una mirada a aquello que me llama la atención & roll

noemozica & her stuff

art, handcraft, home style and personal private stuff blog

Agrupació d'Arqueòlegs de Catalunya

Professionals de l'arqueologia que expliquen el sector al món.

The Zombie Blog

Surviving The Zombie Apocalypse

aïllat [...davant l'abisme]

Blog de J. M. Vidal-Illanes

Margarides i albercocs

Un llibre de cuina sense receptes.

O lo comes o lo dejas

La companyia el fa perfecte

%d bloggers like this: