El darrer berenar impossible, escrit per Andrea Jofre i il·lustrat per Jordi Lafebre

 

Vés a saber per què li agrada tant a la Joanaina, el berenar. Des que ens vam conèixer –berenant, esclar, obeint una mena de llei no escrita– que hi penso. No li he preguntat mai, no m’ha calgut, he preferit imaginar raons i inventar explicacions.

Suposo que el berenar és un espai lliure, no surt a cap hora concreta ni arriba a cap hora concreta, és allà, entre el dinar i el sopar, flotant a un sector del rellotge. No és específic en contingut, no té marcs amb adjectius habituals –romàntic, de feina, familiar– i en pocs casos és una obligació. És quasi sempre l’àpat preferit dels nens, el que es miren amb els ulls brillants a la sortida de l’escola perquè és més lliure, menys de fer bola, més de sorpresa, més de satisfacció. No conec cap nen que faci bola amb el berenar.

El berenar és un lloc amable, si es pot dir “lloc” a una cosa que no és “cosa” perquè per la Joanaina el berenar no és el que es menja, sinó l’espai mental que l’acompanya. La Joanaina és una mica com un berenar i per extensió com El berenar impossible; s’obre amb una llibreta i un bolígraf a la mà a la sorpresa que porta trobar-se un desconegut i parlar-hi, es deixa portar per la conversa cap als suggeriments del dia sense la cotilla de les preguntes pensades de casa. Amb ella saps on comences però mai on acabes, és pura curiositat.

El berenar impossible han sigut quaranta-dos persones i ella, quaranta-dos berenars diferents on quaranta-dos converses han caminat cap on el convidat i la Joanaina li han aplanat el camí. Estic segura que en tots quaranta-dos casos, com va passar durant el meu, el berenar –inclús els que han sigut de matí, que n’hi ha hagut– ha sigut un lloc que no és lloc on les úniques persones de l’univers eren ells dos –convidat i ella–, la conversa teixia un parèntesi i el món parava una estona.

El meu berenar va ser un cafè amb llet i una magdalena però això, evidentment, va ser el de menys.