Pedro Solá a Mama’s Cafè

El cap d’en Pedro és un laberint d’escales pel qual qualsevol persona amb inquietuds voldria passejar. Qüestionant-me cada pregunta que li faig, en Pedro estudia i dosifica amb precisió cada resposta i ho fa acuradament, sempre fent paleses, però, una infinitat de respostes que per altres persones no serien ni imaginables. Pensador, inquiet i racional,controla tot allò que externalitza conscientment, i aviat t’adones que per entendre’l cal anar llegint entre línies, ser capaç de veure quins temes evita i què és, sobretot, allò que no diu. Amb un control i una coneixença d’ell mateix gairebé indestructible i sorprenent per la seva jove edat, en Pedro apareix davant meu com una persona freda i distant i no és fins al cap d’una estona que em trobo amb aquella vessant més càlida, imaginativa i inquieta que té. Convençut que ser infeliç i tenir la felicitat com a objectiu vital són dues decisions extremadament poc pràctiques, es dedica a viure el present de forma individual i sent coherent i crític amb ell mateix, sense considerar el que opinin d’ell les persones que té al davant i tenint sempre present que ningú té la veritat absoluta. Un home que viu deixant que la vida el sorprengui perquè, segons ell, si no fos així viuria inconscientment. Un home que, malgrat afirmar que no empatitza emocionalment, es converteix de sobte en algú en qui m’emmirallo amb facilitat, capaç d’adaptar-se a les situacions més inversemblants amb rapidesa i famolenc de la vida que té per davant. Ja sigui per l’odi que pot crear-te com per l’amor, en Pedro no et deixa indiferent.

Al berenar anterior la Mercè va demanar a en Pedro quin era el somni pel qual ho deixaria tot i ell va contestar que no té res, que res té l’èmfasi com per donar resposta a això.